La pedrera de l’Espanyol va tenir una època que va ser coneguda com la ‘fàbrica de centrals’. Toni Soldevilla (L’Hospitalet, 1978) va ser un dels millors defenses que van sortir, quan encara no existia la Ciutat Esportiva Dani Jarque, i dels quals més ràpid va debutar amb el primer equip. Amb només 18 anys es va estrenar en Primera divisió a Sarrià contra l’Athletic al febrer de 1997. Criat a la pedrera de l’Espanyol, d’on va arribar amb 17 anys del CE L’Hospitalet, va haver de carregar amb el pes de les expectatives des de molt jove. Amb una gran presència física i bona tècnica, destacava per un compromís total amb la blanc-i-blava, la qual cosa li va portar a ser un jugador molt estimat entre l’afició. Amb el seu sentiment perico i implicació es va guanyar a tot l’espanyolisme. ‘Soldi’ les va viure de tots els colors durant els seus anys al conjunt perico. Després de deixar l’Espanyol, en una decisió que no va ser senzilla per a ell, li va costar reenganxar-se al futbol de primer nivell fins que l’any 2016 va decidir penjar les botes.
Des de llavors segueix vinculat a l’esport a Alacant, encara que des d’una òptima bastanta diferent. Avui és entrenador personal i a l’AFE intenta ajudar aportant tota l’experiència que li ha donat la seva carrera professional. Soldevilla continua sent el mateix xaval que va debutar en Primera. Una persona pròxima, humil, que no oblida les seves arrels i el que costa arribar des de baix a l’elit. Superat tots els seus problemes, una gran part de l’opinió li deu una disculpa.
Fa ja 25 anys que vas debutar amb el primer equip de l’Espanyol. Com recordes aquest dia?
Com un dels moments que et marquen. Ho recordo amb molt d’afecte, encara que és cert que va ser un debut agredolç. Bé, més agre que dolç. Tots somiem amb tenir una estrena com la de Tamudo, però la meva va ser tot el contrari. Després de debutar, que és el que havia somiat des de petit, vaig tenir la força de remuntar, tirar cap endavant i poder realitzar una bona carrera. Segurament, aquest dia davant l’Athletic , ja vaig tenir el meu primer aprenentatge com a professional. No em va quedar una altra que aixecar-me després d’aquesta caiguda.
El que no has d’oblidar és l’àrbitre d’aquest dia, Brito Arceo…
Em recordo bé. Crec que va ser molt exigent. És cert que l’entrada no va ser suau, però considero que, en tractar-se d’una acció frontal al centre del camp, l’àrbitre es podia haver estalviat la vermella. Estàvem en una situació complicada en la classificació i era més fàcil ensenyar-li la targeta a un jove d’un equip que no està bé que a un altre company més veterà (aquest dia van jugar Pochettino i Herrera). Recordo que aquella temporada era la primera en la qual els jugadors portàvem els noms a la samarreta i com el meu debut va ser tan precipitat, jo no ho tenia. Em van dir el dimarts que anés a entrenar, el dimecres vaig jugar i no havia donat temps estampar el meu nom en la samarreta.
Què queda d’aquest Toni Soldevilla que va debutar amb 18 anys?
Crec que tot. Penso que les persones som com som. Els anys et fan madurar en alguns aspectes, agafar experiència, prendre decisions més raonades… Però al final la persona és la que és. Penso, com ens deia moltes vegades Paco Flores, que les bones persones amb el temps es van fent més bones i les que tenen una mica de verí en el cos se’ls nota més amb el pas dels anys. Crec que soc tot el que era en ese moment, però amb una mica més d’experiència i menys pèl (riures). Avui dia, soc qui soc per totes les experiències viscudes anys enrere tant en el bo, el dolent, com el regular.
Costa acceptar el fet de debutar en Primera i haver de tornar al filial?
No és una situació fàcil de portar, perquè estàs una mica ara sí, ara no. Has de tenir una mentalitat guanyadora, positiva i treballadora per demostrar que, si un entrenador et va fer debutar, també pots jugar amb un altre. Bielsa em va fer tornar al filial, però vaig continuar treballant. Estava en procés d’aprenentatge i, a partir d’allà, vaig tirar cap endavant.
Durant els teus inicis vas passar en un any de jugar en el juvenil a debutar en Primera. Com vas gestionar el cremar etapes tan ràpid?
Va ser un canvi molt gran. Vaig arribar amb molta il·lusió a l’Espanyol i estava molt emocionat. A nivell futbolístic, si bé encara tenia molt a aprendre, crec que estava preparat per a tot el que va succeir, però no ho estava tant en l’aspecte emocional, mental i psicològic. En aquests àmbits vaig notar un canvi molt gran. Passar a compartir vestuari amb jugadors que anys abans, quan era petit, eren els meus ídols. Possiblement la immaduresa, que és pròpia de l’edat, va fer que em costarà assimilar i creure que estava capacitat per a ser allà, mentre els entrenadors sí que pensaven que podia jugar. Crec que l’única cosa negativa és que tot va ser molt ràpid. Massa. Amb 16 anys vaig debutar en Segona B amb L’Hospitalet i a l’any següent em va signar l’Espanyol per a juvenils. Passi molt ràpid dels camps de terra a debutar en Primera.
Després de dos anys en el filial, amb alguna presència en el primer equip, Paco Flores va tornar a apostar fort per tu. Quina importància va tenir en la teva carrera?
Tota. Ja no sols en l’aspecte esportiu i de formació, que també, sinó perquè em va ensenyar moltes coses més. Per mi és més que un entrenador. Vaig créixer amb ell i em va ensenyar molts valors de fora del camp que em marquen molt en l’actualitat. Quan em va haver de tirar de les orelles ho va fer i en aquell moment no el podia entendre, però amb el temps li ho he agraït moltíssim. Avui dia mantinc una relació d’amistat boníssima. L’estimo molt perquè va marcar la meva trajectòria. Fins i tot quan no estava a l’Espanyol li consultava coses perquè per mi va ser un referent.
Mantens relació amb ell i m’imagino que amb altres companys d’aquests anys en el filial. Marquen molt aquests anys previs a jugar en Primera?
A mi sí. Conservo relació amb la majoria dels jugadors amb els quals vaig jugar en el filial i després pugem al primer equip per complir el somni que teníem de petits. I això és d’agrair. Formem un equip en el qual molts érem amics. Espero conservar aquesta relació amb ells tota la vida. Va ser una etapa molt bonica de les quals et marquen.
Comences a consolidar-te en el primer equip i vas formar parella de centrals amb Pochettino, Rotchen, Lopo, Jarque… Amb qui et vas compenetrar millor?
Possiblement amb Alberto Lopo. Amb ell vam tenir anys molt bons i ens enteníem molt bé. Amb Dani també em vaig compenetrar molt bé. Amb Mauricio i Nando vaig aprendre molt. No vaig acabar de formar una parella ferma amb ells, que eren dos dels meus referents, però em van aconsellar moltíssim.
Em dius que Pochettino i Nando van ser els teus referents, però el teu també ho vas ser per a molts canteranos i un d’ells va jugar amb tu. Saps a qui em refereixo?
Sí, Dani Jarque. Teníem moltíssima relació. M’emociono quan va parlar d’ell. Quan va pujar del filial anàvem plegats amb cotxe. Parlàvem de tot i la nostra relació anava més enllà del futbol ja que, després dels entrenos, a vegades, anàvem a fer un vermut, picar alguna cosa… Quan li vaig comentar que m’anava de l’Espanyol em va dir que no ho fes. Va intentar convèncer-me perquè em quedés, i jo li deia que estigués tranquil que ell anava sobrat per a jugar en l’Espanyol i que aviat seria l’amo. El recordo amb nostàlgia, amb tristesa, però amb molt d’afecte.
Lopo, Jarque i el teu vau arribar a portar el braçalet de capità. Què va significar lluir-lo?
Un gran orgull. Sentint-me perico,una cosa que no ha canviat, cada vegada que em posava el braçalet era com un transformer. Tenia la sensació que havia de defensar amb totes les meves forces a l’equip, escut i afició. Vaig intentar fer-lo de la millor manera possible, que els nostres seguidors se sentissin identificats amb nosaltres i que els jugadors que arribaven de fora coneguessin els nostres valors. Transmetre valors tan importants pel club com el compromís, la passió, la lluita…
En aquesta època era difícil veure centrals que no fossin de la casa. Ara quan veus a Cabrera o Sergi Gómez, penses què ha estat d’aquesta inesgotable fàbrica de centrals?
És que abans semblava que tot el que sortien eren centrals. I per què no dir-ho, molt bons. La llista és llarga. Ara, encara que continuen sortint jugadors, em dona la sensació que s’ha anat perdent una mica la filosofia d’aquesta època, però continuo creient que a la pedrera de l’Espanyol hi ha molt bons jugadors que treballen amb ganes per a arribar a dalt. De tota manera, desconec totalment com és la idea de la direcció esportiva.
Sense els problemes econòmics de la teva època, creus que ha arribat el moment que el club creixi esportivament?
Crec que sí. Però també continua depenent de la situació econòmica, ja que ara el poder créixer està en mans del que vulguin invertir els responsables de l’entitat. L’Espanyol té història i afició per aspirar a més. Només cal veure com van respondre l’any passat amb l’equip a Segona i en plena pandèmia. Només queda que la gent que mana doni una passa al capdavant si de veritat creu que l’Espanyol ha d’estar més amunt, que és una cosa que jo tinc molt clar que sí. Hem d’aspirar a més.
Fa ja sis anys que et vas retirar. Què és el que més trobes a faltar de la teva etapa de futbolista?
Sincerament, no trobo a faltar el futbol. Des del primer dia que el vaig deixar no l’he trobat a faltar. Tinc una vida molt ben estructurada, que gira d’altra banda, encara que està relacionada amb l’esport i em sento molt realitzat. El futbol té una part molt bona i que jo vivia amb molta alegria que és el dia a dia. Això és molt bonic i et permet relacionar-te amb molta gent; aquí és on estan les bromes amb els companys, el bon ambient en el vestuari, l’anar a prendre alguna cosa després d’entrenar amb amics com Lopo o Jarque…Tot això és el que trobo a faltar, ja que no s’oblida fàcilment. La resta, per res.
Llavors no t’hauria agradat jugar el derbi de la passada jornada.
Poder jugar hauria estat l’hòstia. És que no m’havia passat pel cap (riures). Vivia els derbis amb molta intensitat. Quan arribava un m’encantava anar a les penyes, introduir-me entre l’afició per xopar-me de les seves sensacions i agafar la seva energia. Sortia de gom a gom. Tot això que percebia dels pericos, més la part de sentiment que posava, em feia viure-ho d’una manera molt especial. Per a nosaltres, els pericos, un derbi és especial i cal viure’l com a tal.
A l’Espanyol eres feliç i ho tenies tot per a triomfar en gran aquí, però al desembre de 2003 tot va començar a canviar amb aquest episodi a Corunyta. Et vas trobar només davant una situació tan complicada?
Sincerament no. Si et refereixes al club, a la gent que en aquests moments portava l’entitat, haig de dir que no. Vaig entendre molt bé la decisió que es va prendre i que, evidentment, jo necessitava. Per sobre de Toni Soldevilla estava l’Espanyol. Va ser una situació molt dura i difícil, encara que mai em vaig trobar desemparat. Després a posteriori sí que van passar algunes circumstàncies amb gent del club, però vaig considerar que eren part de l’escenari que em tocava viure. Sempre em vaig sentir molt abrigallat pel president Dani i els companys de vestuari.
