Es va obrir el teló de la Dani Jarque per a tenyir de blanc-i-blava un dimarts festiu que es pressuposava una cosa tenebrosa per als periquitos perquè, després de 12 jornades de lliga, l’equip no acaba d’arrencar. No obstant això, ahir es van congregar prop d’un miler de periquitos en l’entrenament del primer equip per a demostrar, una vegada més, que aquesta afició mai es rendeix.
Sembla ser que tornen a reprendre’s sans costums i que, encara que sigui a comptagotes, els més petits podran veure de tant en tant com entrenen els seus ídols. I sí, esmento directament els nens i nenes periquites perquè, en matinals com la d’ahir a Sant Adrià, són els més importants.
Més enllà del record inesborrable d’una experiència com aquesta, de les pilotes i les samarretes signades o de les fotografies que ahir es poguessin fer… Una jornada com la d’ahir va molt més allà i avui tots aquests periquitos i periquites tornaran als seus col·legis i, probablement, el seu professor els pregunta: Què heu fet aquests dies?
Em jugo el que vulguin. La resposta és clara: tots els ahir presents avui comptaran orgullosos que van ser a l’entrenament del RCD Espanyol. De fet, estic convençuda que molts diran això fins i tot abans de compartir amb els seus companys com van celebrar la castañada o que es van disfressar per a Halloween. I, encara que ens dolgui que així sigui, aquest serà un dels pocs moments en què, per motius futbolístics, aquest nen o nena sigui l’enveja de tota la classe.
Aquí està la clau. En els petits detalls que donen a tots aquests periquitos i periquites un motiu per a treure l’orgull blanc-i-blau que porten dins. Probablement, són més *pericos que el pal de la bandera, però quan s’és petit i en classe s’està envoltat de culers i merengues no sempre és fàcil lluir els colors que un sent.
De la mateixa manera que molts de vostès, durant la meva etapa educativa vaig haver d’aguantar molts comentaris per ser de l’Espanyol. En dies post-derbi, després de derrotes inflades o simplement per sentir en blanc-i-blava… Per part de companys i per part de professors. Sempre des del respecte i de l’afecte, però arriba un punt en què cansa.
Una de les vegades que em vaig afartar i vaig acabar saltant va ser amb un professor que, quan posava un exemple en el qual hi havia un ric i un pobre, es recordava de l’Espanyol. Ni falta fa dir que paper ens tocava segons ell en la història. Finalment, un dia li vaig dir davant de tota la classe que “havien de ser molt importants aquesta gent de l’Espanyol perquè malgrat no estar en el llibre, no pareixis d’esmentar-los”. En aquest instant ell es va quedar sorprès, ja que no esperava cap contestació, i els meus companys van deixar caure alguna riallada.
Evidentment, jo no em vaig sentir més periquita per aquesta contestació, però sí que vaig sentir el mateix orgull que em suposava anar de petita a la Dani Jarque a passar el matí fent-me fotografies amb tots els jugadors i al fet que em signessin la meva samarreta.
Així que sí, encara que pugui semblar una ximpleria, la clau està a fer que els detalls sí que siguin per a punt. La jornada d’ahir va ser un èxit. Va fer gaudir a tots els petits i servirà per a motivar a l’equip. Aprenguem la lliçó. Facin que els detalls siguin per a tant i obrin aviat de nou les portes de la Dani Jarque.
