En aquesta obra teatral, Calderón de la Barca s’avançava a l’actualitat del RCD Espanyol, debatent
sobre el conflicte intern entre el lliure albir i la predestinació, el desig sobre la voluntat divina i els
somnis enfront de la realitat. La meva malaltissa obsessió per aquesta santa casa, transforma al seu protagonista
Segismundo, privat de llibertat per evitar el seu fatal destí, en desorientat aficionat blanc-i-blau
filosofant sobre el sentit de la vida i la realitat que, a ell com a nosaltres, ens toca viure:
“Sueña el rico en su riqueza
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende;
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende”.
Si vostès llegeixen els anteriors versos en clau RCDE, ràpidament li posaran nom propi a cadascun
d’ells, per la qual cosa m’estalvio insistir sobre el que penso dels actuals personatges que estan al comandament
del RCD Espanyol.
Com que somiar és gratis, els explico el meu. El meu somni és un Espanyol campió. Un Espanyol habitual en
competicions europees. Un Espanyol el sofriment del qual no sigui un altre que el d’entrar en Champions. Un Club potent en l’aspecte esportiu i gran en massa social. Un Club dirigit des de la capacitat professional i el
sentiment perico. Un Espanyol sense excuses per justificar la seva mediocritat. Un Espanyol autosuficient en
l’àmbit econòmic pels seus recursos propis. Un Espanyol que cuidi, acaroni i es basi en la seva pedrera. Un
Espanyol amb projecte definit i ambiciós. Un Espanyol que aposti amb fermesa pel seu futbol femení
i reconegui les seves Seccions. Un Espanyol ambiciós i inconformista. Un Club contundent amb qui li
ataqui, que lluiti pels seus drets i reclami la quota d’informació pública que li correspon per
història i trajectòria.
“Apurar, cielos, pretendo
ya que me tratáis así,
qué delito cometí contra vosotros naciendo;
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido”
Continuo somiant amb un Club integrat en la seva terra i identificat amb els seus costums i tradicions. Un
Espanyol reconeixible pels valors que ens van transmetre pares i avis, com nosaltres fem amb
fills i nets. Un Espanyol sensible amb les circumstàncies personals de la seva gent, implicat amb els més
febles. Un Espanyol que ompli el seu Estadi d’il·lusió i espectacle. Un Espanyol obert sense por dels seus
socis, i amb la transparència de qui res amaga. Un Espanyol que doni arguments als nens per a
ser pericos. Un Espanyol que no es conformi amb “som els que som”… Ai misser de mi!
Sí, pericos, el gran Calderón de la Barca escrivia en un context barroc (Terme que ve del llatí i
significa ‘horror al buit’), però imaginen vostès major barroquisme que l’actual Espanyol? En fi,
amics, què és la vida del perico? Un frenesí. Què és la vida en blanc-i-blau? Una il·lusió, una ombra,
una ficció. I la vida del perico és somni, i els somnis blanc-i-blaus, ara com ara, somnis són.