L’Espanyol-Sevilla FC de la passada jornada va ser especial per a Nico Pareja (19/01/1984, Buenos Aires) al qual tots dos clubs li van marcar per a tota la vida. Amb el conjunt perico va debutar en LaLiga Santander i amb el Sevilla FC va guanyar tres Europa League. L’argentí, que continua vivint a Sevilla, guarda molt bons records de totes dues entitats. El central, que va ser un estendard tant en la defensa blanc-i-blava com en la sevillana, ja retirat veu el partit amb el desig que tots dos equips aconsegueixin els seus objectius. Pareja ens parla de Dani Jarque, Iván de la Peña, Luis García o Pochettino i dels seus projectes de futur.
En alguna ocasió t’hem sentit dir que sofreixes i gaudeixes a l’Espanyol des de la distància. Què vas fer més davant el Barça?
M’imagino que com tots els pericos. Vaig arribar al final gaudint, ja que l’equip estava bé després d’haver-se reposat d’un gol molt aviat, però al final vaig sofrir. El pitjor no va ser sofrir, ja que això passa moltes vegades en aquests partits, sinó que es va escapar un triomf quan semblava que s’anava a aconseguir una victòria molt satisfactòria. Els nois després de fer un gran esforç es van quedar sense premi, però cal ser positius i valor l’esforç que van fer.
L’equip va reaccionar i va millorar les seves sensacions, i l’afició va donar tot un exemple d’implicació. Què et va semblar el seu comportament?
Els derbis són especials més enllà de com arribin els equips. No esperava menys de la gent de l’Espanyol, que va tornar a estar a l’altura. Va estar animant sense parar i va ser molt important perquè els jugadors poguessin realitzar el partit que van fer.
S’està parlant molt de si el gol de l’empat és més error defensiu o encert del davanter. Com a gran central que vas ser què penses?
No m’agrada centrar-me en un company, mai el vaig fer ni el faré. Sempre cal mirar totes les accions com a equip, tant per al bo com per al dolent. Se sabia que Luuk de Jong és un gran rematador, el Barça estava estrenyent i considero que el tema de l’expulsió, potser, no va ajudar, ja que va poder ser una distracció. Luuk va explotar la seva virtut i ja no hi ha res a fer.
A l’Espanyol se li continua resistint un derbi en lliga des que va arribar a Cornellà, i per a trobar l’últim cal remuntar-se fins a la teva etapa en el club…
Sí, el d’Iván. Després, l’any posterior a aquest derbi vam fer un gran partit a Cornellà, que va acabar amb empat a zero; vam merèixer guanyar. Es continua resistint, però si es juga en la línia de l’altre dia, confio que no trigui a arribar aquesta victòria que tanta alegria li donaria a la gent de l’Espanyol. S’ho mereixen.
Em continuo preguntant com aquest gran equip, el que va guanyar al Camp Nou, va sofrir tant aquest any. Et passa el mateix?
Sí, i tots ens preguntem el mateix. Crec que teníem un *equipazo, amb molt bones individualitats, però els resultats no van començar a arribar fins que comencem a comportar-nos com un equip. I la sort, encara que no és excusa, no va estar del nostre costat, ja que vam fer grans partits, però sense obtenir el premi merescut. Quan la balança va començar a decantar-se una mica del nostre costat, la qualitat i la companyonia que hi havia en aquesta plantilla va propiciar que poguéssim revertir aquesta situació tan complicada. Només era qüestió d’encaixar les peces. El grup tenia una qualitat humana impressionant i només necessitava temps per a poder plasmar en el camp el futbol que tenia. Fins que no encaixem futbolísticament amb l’ajuda del míster, ja que va ser vital l’arribada de Mauricio (Pochetino), no vam poder rendir com a equip. Al final acabem el curs amb uns nombres de bojos.
Dius que l’arribada de Pochettino va ser vital, però els teus tres gols en aquest curs també van ser molt importants…
Un parell d’ells van ser importants, però sempre he posat l’equip per davant. El més important per a mi era tractar de defensar bé, que el grup se sentís segur més enllà dels gols que pogués fer.
Fa més de deu anys que vas deixar l’Espanyol, però l’afició i el club et continua tenint un gran afecte. Com es deixa tant de pòsit positiu amb només dos anys?
Hauries de preguntar-li-ho a ells (Riu). L’afecte és mutu. Sempre recordo aquesta etapa de la millor manera. És cert que només van ser dos anys, però van anar dels més importants de la meva vida. Crec que l’aficionat de l’Espanyol es va veure una mica reflectit en el camp en mi, alguna cosa que també havia succeït amb Maurici, malgrat que ell va estar molts més anys. M’ho vaig deixar tot en la gespa. No em vaig guardar res i això el seguidor de l’Espanyol ho valora. En tots els equips que he estat mai he negociat el compromís. Tot això unit al fet que el rendiment futbolístic em va acompanyar ha fet que l’afecte i respecte que ens tenim sigui molt bonic.
Et va marcar per sempre l’Espanyol?
Sí, no tinc cap dubte i sempre ho he dit. Va ser un punt d’inflexió en la meva carrera tant futbolísticament com a nivell personal. La meva filla major va néixer a Barcelona, diversos dels dies més feliços de la meva carrera els he viscut en l’Espanyol i alguns dels meus millors amics són d’aquesta època. Van ser anys inoblidables. Mai oblidaré tot el que vaig viure en aquests dos anys.
Qui són aquests amics?
Luis García i Iván de la Peña. Amb els dos tinc una gran amistat i fa poc vaig estar a Barcelona amb ells. Són jugadors i persones molt arrelats a l’Espanyol i tota l’afició els guarda molt afecte.
L’afició els guarda afecte i amb Luis García coincideix en el desig de veure’l algun dia en la banqueta del *RCDE *Stadium. Com ho veus?
Tant de bo sigui possible. Tots sabem de l’amor de Luis García per l’Espanyol. Ara està demostrant del que és capaç com a entrenador. Tant de bo li arribi el seu moment. Crec que es viuria una unió molt bonica, ja que tant ell com l’afició es volen i es tenen un gran afecte. A part d’això, Luis com a professional és un fora de sèrie; ho sabia com a jugador, ho sé com a entrenador i ara ho està demostrant en la CF Damm. Espero que li arribi el moment de créixer perquè li ho està guanyant.
Em dius que en l’Espanyol vas viure alguns dels teus millors moments, però m’imagino que també el pitjor, veritat?
Sí, la defunció de Dani Jarque va ser una cosa que em va marcar, no sols per a la vida professional sinó també en el tema personal. Va ser un moment duríssim. És una cosa que et toca i que és difícil d’oblidar. Sempre tracte de recordar-ho amb molt d’afecte. Cada vegada que parlo d’ell el faig amb l’afecte, respecte i admiració que li tenia, i que crec que es mereix. Em sembla molt bonic que en l’Espanyol li continuï recordant en el minut 21; l’homenatge ha de ser diari i merescut a un gran jugador i millor persona.
Tenies una gran relació amb ell, i el vas homenatjar en un dels moments més grans de la teva carrera, en guanyar una Europa League…
Al final, quan vaig arribar a Sevilla els meus companys van tenir la deferència, en un gest boníssim que sempre els agrairé, de deixar-me portar el 21. Ho vaig demanar expressament i els vaig explicar el motiu perquè m’agradaria portar-lo i me’l van donar sense pensar. Cada vegada que portava el 21 era com un homenatge. Sé que Dani sempre serà present per a tots, i aquest gest era un granit més perquè la seva memòria estigui en el record de la gent. A Rússia sempre vaig jugar amb una samarreta sota amb la foto de les meves filles i el 21 a l’esquena. Per a mi és una cosa que sempre ho portaré amb mi. Va ser un moment molt dur, però guardo grans records de Dani i la seva família.
En l’Espanyol eres feliç, però va arribar l’oferta del Spartak de Moscou. Et va costar prendre aquesta decisió?
No em van donar molt de temps, ja que tot va ser molt ràpid. Jo pensava que si sortia seria per a anar a un dels equips denominats dels grans a Espanya perquè era el que es parlava amb els meus representants i sortia en la premsa. Jo estava tranquil, ja que era feliç en el club; si m’anava o si em quedava anava a estar igual de content, perquè estava molt còmode en l’Espanyol. Va sorgir aquesta possibilitat i tot va ser molt ràpid. No vaig tenir molt de temps de pensar. Només em va donar temps d’analitzar-lo una mica, ja que no era fàcil anar a un país totalment diferent. I a una lliga diferent, encara que és veritat que podia jugar la Champions League i això és un somni per a qualsevol jugador. Les dues parts considerem que era una proposta molt bona a nivell econòmic; per al club, que tenia una situació econòmica molt diferent a l’actual, era molt important fer una venda. I en aquesta època era molts diners i el contracte que m’oferien era molt bo. Al final vaig entendre que era una gran oportunitat per al club i per a mi, ja que anava a anar a un club gran en el qual podria barallar per títols. Al final vaig prendre la decisió d’anar-me.
Quan un jugador deixa un equip, ja sigui perquè és traspassat o es retira, cada vegada costa més que es pugui acomiadar en el camp de la seva afició. El teu no el vas poder fer de va tallar, però sí sobre el terreny de joc del RCDE Stadium en un Ciutat de Barcelona…
Vaig tenir la sort de poder acomiadar-me a l’agost. Aquests detalls em fan estar molt més orgullós que qualsevol títol que pugui tenir. El poder-me acomiadar des del centre del camp, amb tota l’afició corejant el meu nom i amb els meus companys manteándome no té preu. Al Sevilla FC em vaig acomiadar amb tota la plantilla, aplegapilotes, la gent que envolta al club en una roda de premsa, donant-me suport en un moment dur. Tot això parla més que qualsevol cosa que hagi pogut aconseguir.
En alguna ocasió s’ha rumorejat que podies tornar a l’Espanyol. Va haver-hi part de veritat en aquestes informacions?
Sí. Crec que va ser en el meu últim any al Sevilla FC, quan veia imminent la meva sortida. Abans d’anar a Mèxic vaig parlar amb Iván (De la Peña) que en aquest moment era el meu agent i li vaig transmetre que la meva idea era tornar a l’Espanyol sempre que existís la possibilitat. Li vaig demanar que fes tot el que fos a les seves mans perquè pogués tornar. Li vaig fer veure que m’era igual el tema salarial, només volia poder jugar els meus últims anys allí. Desgraciadament no es va poder donar i vaig acabar marxant-me a Mèxic.
